Tàrbena es un xicotet poble de la Marina gitat entre les Valls que surquen des de les altes muntanyes d'Aitana i Bèrnia. Però el trobes buscant, des de la costa de la Marina Alta, les carreteres que un dia em portaren cap a Benimassot i Alcoi, pero que hui es quedàven en Castell de Castells i el Pla de Petracos i les sugerents pintures ruprestres dels primers habitants neolítics del país. Doncs continuant pujant la serra de la Xortà arribes a Tàrbena, poble repoblat, com tots els de la zona, per mallorquins després de 1609. Però és en éste on millor s'han guardat les tradicions i les arrels mallorquines, que celebren tots els anys amb una festa d'agermanament amb l'illa.
I es en Casa Pinet, un restaurant "al servei del seu poble" en la Plaça Major on está la millor sobrasada, les botifarres caseres i els plats de "La Marina-Mallorca". Tot un refugi quan vols fugir del maremàgnum 'guiri' de la costa i del "desayuno continental". Pero açò no es el millor, el millor es que a Casa Pinet t'endinces en una revolució socialista. Ja abans d'entrar, a la porta ensenyes republicanes, a la façana les de tots els països però també la roja comunista sòn un aperitiu del que t'espera dins al so de antigues cançons revolucionàries, mirant anodadat les parets amb records d'ilustres visitants com Oskar Lafontaine, els veterans de les Brigades Internacionals, retrats del Che, de la Pasionaria, barrejats amb articles del Pinet, de la seua familia des de 1868!. I quan ja estàs acabant amb el menú per a dos (14€/persona) amb una 'fideuada' de marisc increíble i et conviden a mistela, i sona la Internacional, et jure que t'alces i cantes amb el pit ple d'alegria (i la panxa plena de menjar). I no pots deixar de somriure...
Gràcies Pinet, gràcies Tàrbena. Un oasis del meu País, roig i groc, en el naufragi d'esta 'Comunidaz'.
P.D.- Fins vaig trobar una bufanda del Llevant U.E. allà dalt... al costat d'un banderi de Lenin...
6 comentarios:
Hòstia! gràcies per penjar això... és una bona bocanada d'aire fresc en aquests temps que corren al nostre dissortat País, el saber que encara queden veus que criden des de la muntanya... És un altre País, cap al sud. Cap al meu poble, quan arribes a Nàquera, en comptes de trobar-te amb "al servei del meu poble" i la falç i el martell i la senyera (la bona, eh?), et trobes amb carrers dedicats a l'assassí de Lorca i al major genocida que ha patit Espanya (i a tota la seua horda, clar). Afortunadament, a Serra canvia un poquet la cosa, ara governa l'esquerra, i espere que continue per temps... Demà parlem més, i també d'ortografia, que ja son les tantes i demà madrugue. Salut i República!
En un lloc així, fins i tot un cínic de pose com jo alçaria el puny al crit de "¡Libertad, libertad, libertad!".
Apuntat queda per a visitar-lo com a part del retrobament que tindrè d´açí poc amb la meua terra.
no has vist a la cupula del PP ?? lo del comunisme es una mentira, preguntali a qui vota
No entiendo tu comentario anónimo.
No pienso hablar del comunismo en la entrada. Sólo es un diario de un día de viaje por la Marina "revolucionaria" y la impresión sentimental de estar en un lugar lleno de utopías...
¿Por qué todo lo que suene a izquierda o tenga una simbología de izquiera toca tanto los cojones a algunos? ¿Dónde está el problema? Aupa Pinet.
Publicar un comentario en la entrada