Un Adell baixà la muntanya, i ara un Adell la pujarà
Farà ja més de 100 anys segurament, es dia Nelo i li dien Nelo "Flauta" al seu Sant Mateu natal, perquè era músic, i també pobre. Poc més sabem mon pare i jo sobre el nostre avantpassat, el seu avi, el meu besavi; perquè el iaio parlava tant de sa mare com tan poc de son pare. Potser perquè, com quasi tots al Maestrat seria carlista. Ben poc vam desentranyar un dia a l'esglesia de Sant Mateu, on poguera haver alguna informació més, ja que, segons el capellá, els documents es varen cremar en els primers dies de la guerra civil.
Farà ja més de 100 anys segurament, es dia Nelo i li dien Nelo "Flauta" al seu Sant Mateu natal, perquè era músic, i també pobre. Poc més sabem mon pare i jo sobre el nostre avantpassat, el seu avi, el meu besavi; perquè el iaio parlava tant de sa mare com tan poc de son pare. Potser perquè, com quasi tots al Maestrat seria carlista. Ben poc vam desentranyar un dia a l'esglesia de Sant Mateu, on poguera haver alguna informació més, ja que, segons el capellá, els documents es varen cremar en els primers dies de la guerra civil.
Hauràn passat més de 100 anys des de que Nelo "flauta", com tants i tants veins d'aquella comarca fins avui en dia, decidí anarse'n en busca del menjar que no trobava. I baixà de les muntanyes perdudes de Sant Mateu i Morella, a les quals els temps moderns havien passat sense enllocar-se des de l'Edat Mitjana. Me l'imagine baixant en carro pels tortuosos camins dels Ports i l'Alt Maestrat fins trobar-lo al Cabanyal de València, havent buscat la riquesa i seguint sent pobre, com una maledicció que atrapa als que tenen les seues mans tacades de la brutícia del treball i res més.
I es que en més de 100 anys es pot guanyar molt... i també perdre. I aquell Adell sols tenia les seues arrels i la seua terra al sentiment. I després de tota una collita de cuatre generacions, d'aquelles úniques coses sols resta a València un cognom dels Ports, difícil de pronunciar per als de parla castellana...
...I un Adell pujà la muntanya al segle XXI, al XXIX Aplec dels Ports per a retrobar-se el que 100 anys poden fer perdre.
I segurament han passat més de 100 anys quan un Adell puja la muntanya, des del Cabanyal, pels camins dels Ports, pujant el Port d'Ares i reconeguent en les cases i esglèsies del poble una mirada lànguida cap a la seua existència eternament medieval. Però no anàvem en carro, sinó en cotxe, no damunt palla sinó amb aire acondicionat, i fins i tot ens portava un modern GPS. 100 anys després no ens perdíem buscant menjar sinó amics i diversió.
...I un Adell pujà la muntanya al segle XXI, al XXIX Aplec dels Ports per a retrobar-se el que 100 anys poden fer perdre.
Visca la terra!
